ANSELM TURMEDA


Anselm Turmeda.jpg


1. Biografia i obra escrita

[FONT: http://www.escriptors.cat/autors/turmedaa/pagina.php?id_sec=3540]

Anselm Turmeda neix a Palma, cap al 1355, probablement fill d'una família d'artesans. A Mallorca s'instrueix en gramàtica, lògica i teologia, i ingressa a l'ordre dels franciscans. Es trasllada a Lleida, i estudia teologia, física i astrologia. Cap al 1370 es trasllada a Bolonya, on resideix durant deu anys i on aprofundeix en l'estudi de la teologia. Probablement també fa alguna estada breu a Tarragona i a París.
El poc que sabem de la seua biografia, en la qual es barregen la realitat i la llegenda, prové bàsicament dels llibres que escriu. Així doncs, explica com en algun moment entre 1384 i 1389 es converteix a l'islamisme, segons ell, per mitjà de Nicolau Martel, professor seu a Bolonya. Aquest li confessa, en privat, que la vertadera religió, l'única a través de la qual es pot assolir la salvació, és la religió musulmana. Colpit per aquesta revelació, el mallorquí abandona la vida de frare franciscà i es trasllada a Tunis, on a través d'un metge musulmà d'origen europeu, es converteix a l'islamisme.
La seua apostasia és el fet més interessant de la seua biografia i és un element literari que es repeteix en tota la seua obra, escrita des de Tunis com a mallorquí arabitzat. A més de les raons que ell mateix dóna, la seua conversió es pot entendre com a un exemple de la crisi espiritual que viu la societat medieval de finals de l'Edat Mitjana; una crisi que veu agreujada quan contempla com dos dels seus col·legues són condemnats a la foguera pels tribunals eclesiàstics de Bolonya. La seua biografia també és un exemple extrem de la complexa relació i les influències mútues entre les dues ribes de la Mediterrània, abans que la situació canviara per l'expansió de l'Imperi Otomà, per una banda, i la consegüent campanya antiislàmica de la monarquia hispànica, per l'altra.
A Tunis, Anselm Turmeda pren el nom d'Abu Muhàmmad Abdàllah Ibn Abdàllah at-Tarjuman al-Mayurqui –Abdal·là el torsimany, el mallorquí–. Coneix diverses llengües europees, i aconsegueix treball com a traductor a la duana del port. Més endavant és nomenat cap de la duana, i posteriorment funcionari del sultà. Es casa amb la filla d'una família benestant de Tunis, i tenen almenys dos fills. Per la seua feina, està constantment en contacte amb mercaders europeus, i es manté informat de l'actualitat de la Corona d'Aragó.
Durant la seua vida com a musulmà, rep diverses cartes de personalitats cristianes com el governador de Mallorca, el papa Benet XIII d'Avinyó, i el rei Alfons V el Magnànim, que el conviden a tornar al cristianisme i el perdonen. Alguns estudiosos han apuntat que aquestes cartes podrien haver estat promogudes per ell mateix, en un intent per tornar a la seua illa natal. Ell, però, mai més es mou de Tunis, on mor en una data desconeguda després de 1423. No se li coneix cap retrat.
La seua obra, escrita completament a Tunis, està íntimament lligada amb els esdeveniments que marquen la seua biografia. Tot i que conté influències àrabs evidents, pertany a l'univers cultural mallorquí i cristià. El 1398 escriu Cobles de la divisió del regne de Mallorques, un llarg poema narratiu de tipus al·legòric que narra la situació política de l'illa. El mateix any escriu Llibre de bons amonestaments, que en la seua major part és una adaptació d'un llibre italià ja existent, amb alguns passatges originals de l'autor com el conegut poema "Elogi dels diners". Aquest llibre, conegut popularment com a "El Fra Anselm", és la seua obra més divulgada, i consisteix en un recull de consells morals escrits en versos de rima fàcil. Malgrat tenir problemes amb la Inquisició, el "Fra Anselm" s'utilitza a les escoles d'arreu dels països de la Corona d'Aragó, i fins ben entrat el segle XIX se'n fan nombroses edicions.
Interessat per l'astrologia des de la seua joventut, entre 1404 i 1407 escriu quatre sèries de profecies en vers, molt apreciades pels seus contemporanis. Aquestes profecies, de caràcter astrològic i profètic, tracten temes polítics i religiosos, i tenen un estil volgudament obscur i misteriós. El 1418 escriu la seua obra més extensa, Disputa de l'ase contra frare Anselm Turmeda sobre la natura e noblesa dels animals, una narració satírica d'una gran agilitat expressiva, amb una estructura inspirada en els apòlegs àrabs. En aquesta obra, el mateix autor discuteix amb un ase sobre la superioritat dels homes sobre els animals. "Frare Anselm" exposa dinou raons, però totes són refutades per l' "Ase Ronyós de la Cua Tallada". Finalment, però, el frare aconsegueix convèncer l'ase, el rei lleó i tota la resta de bèsties, amb l'argument que el fill de Déu s'encarna en home i no en animal. L'obra es publica a Barcelona el 1509, però és condemnada per la Inquisició, perquè tot i la conclusió cristiana, en boca de l'ase apareixen idees molt anticlericals. La prohibició provoca la desaparició de tots els exemplars amb el text original en català.
Per comparacions amb l'estil del Llibre dels bons amonestaments (1398), se li ha atribuït l'autoria del Llibre de tres (1405-1407), un recull de proverbis i refranys de finalitat moralitzant, molt enginyosos i divertits. La majoria d'experts en l'obra del mallorquí estan d'acord amb la hipòtesi de la seua autoria, malgrat que l'única certesa documentada sobre aquest recull és que és escrit durant el segle XIV i que és imprès per primer cop abans del 1498.
L'any 1420 escriu, en àrab, la seua última obra, que pertany en estil, llengua i temàtica, íntegrament a la literatura islàmica. Porta el títol de Tuhfat al-arib fi ar-radd ala ahl as-salib, normalment abreviada amb el nom de Tuhfa. L'obra, que es podria traduir com "Autobiografia i atac als partidaris de la creu", consta de tres parts. La primera part és autobiogràfica, i representa la major font d'informació sobre la seua joventut i la posterior conversió a l'islamisme. En la segona part del llibre descriu breument la història de Tunis, i lloa els dos sultans que serveix en vida, Abu al-Abbàs Ahmad al-Mustansiri, i el seu fill Abu Faris Abd al-Aziz al-Mutawakkil. En l' última part, que sofreix modificacions després de la seua mort, escriu una llarga polèmica musulmana contra el cristianisme, on acusa els cristians d'haver deformat la Revelació, un dels arguments tradicionals contra el cristianisme. Des d'un inici aquesta obra gaudeix de cert èxit dins el món musulmà, i apareixen nombroses còpies manuscrites i edicions en àrab, i també diverses traduccions al turc.
Durant alguns segles després de la seua mort, es dóna l'estranya coincidència que, en terres cristianes, és venerat com a màrtir perquè es creu que havia tornat al cristianisme i al mateix temps, en terres musulmanes, és considerat un santó i la seua tomba és venerada. En tot aquest temps, les llegendes i exageracions distorsionen els fets reals de la seua biografia, i la seua obra, tant per un costat com per l'altre, es coneix de manera molt fragmentada. La volguda ambigüitat moral i el doble joc de la seua producció literària, certament tampoc van ajudar a entendre la vida d'aquest singular autor.
Representa, segurament, el cas únic d'un escriptor que escriu en una llengua europea i en llengua àrab, i que ha triomfat en ambdues literatures.

2. Introducccions a LA DISPUTA DE L'ASE


2.1. Mikel de Epalza

"Aquest apòleg d'Anselm Turmeda va ser imprès a Barcelona el 1509 amb el títol de Disputa de l'ase contra fare Encelm Turmeda sobre la natura e noblesa dels animals. Hom no coneix en l'actualitat ni un sol exemplar del text en català. Hi ha simplement traduccions a partir del text francès, imprès a Lió en 1544 i reimprès tres vegades més en francès. Del francès es va traduir també a l'alemany i publicar en 1606. Sembla que hi hagué també una edició en castellà, que encara no s'ha trobat. En català, doncs, només s'ha conservat la profecia en vers que recita l'ase, al final de la Disputa
És l'obra més extensa d'En Turmeda. L'argument principal és filosòfic, pres d'una enciclopèdia àrab oriental. Turmeda li afegeix unes narracions anticlericals i una conclusió molt cristiana, mostrant la superioritat de l'home sobre els animals, finalment, perquè Déu s'ha fet home en Jesucrist i no pas animal. Aquesta és la moralina del llibre, després d'una narració dialèctica ascendent.
Es troba, en aquest llibre, el mateix delit literari i la mateixa finalitat moralitzant d'altres obres d'En Turmeda, que tindria devers seixanta anys o més, i adapta la narració àrab al seu català natural. Manté el ritme i el diàleg anecdòtic, tres anys abans d'acabar, en àrab, una obra didàctica en prosa cronística i teològica. Les profecies poètiques que l'autor intercala dintre de la narració mostren, un cop més, l'afició d'En Turmeda per aquest gènere literari i la seva capacitat de barrejar estils."
(Mikel de Epalza. "Pròleg" a Turmeda, A.: La disputa de l'ase. Palma de Mallorca: Moll, 1987)

2.2. VIQUIPÈDIA


La Disputa de l'ase (1417) és una novel·la dialogada en català no conservada en versió original. L'obra és d'Anselm Turmeda, la més extensa d'aquest autor en la seva llengua natal.
L'obra és d'inspiració plenament àrab i fins i tot se’n podria considerar una traducció de La disputa dels animals contra l'home, del segle X, si no fos pels afegits anticlericals originals del frare renegat i a la reelaboració estilística que converteix el monòton original en un text narratiu brillant i reeixit.
No es conserva cap manuscrit de l'original turmedià, tret de la profecia que recita l'ase al final de l'obra. Es té constància que fou editada a Barcelona en català l'any 1509 amb el títol Disputa de l'ase contra frare Encelm Turmeda sobre la natura e noblesa dels animals, però tampoc n’ha pervingut cap exemplar. El seu contingut és conegut gràcies a la traducció francesa impresa a Lió l'any1544 i també gràcies a la que es féu a l'alemany el 1606 a Mümpelgardt. La pèrdua de l'original d'aquesta novel·la sembla estar relacionada amb el fet que l'any 1583 la Inquisició espanyola l'incloguès en l'Índex de llibres prohibits.

Breu argument

Tots els animals, des dels més nobles als més humils i amb l'excepció dels peixos, es troben reunits en un locus amoenus per tal d'elegir successor d'entre els parents del rei lleó, que havia mort sense hereus. Unànimement acorden acceptar a qui designi elcavall, el qual tria el lleo roig de llarga cua, cosí del difunt. Les festes commemoratives per l'entronització desperten Fra Anselm que dorm a les proximitats. Descobert pels animals, el nou rei l'identifica amb el frare mallorquí que defensa l'absurda idea que els homes són superiors als animals, per la qual cosa s'acorda una disputa per refutar tal opinió. Per part dels animals, el sostenidor de la primacia serà l’ase ronyós de la cua tallada.
La disputa es desenvolupa amb la presentació d'un seguit arguments per part de Fra Anselm, fins a 19. El frare és refutat consecutivament per l'ase, tret del darrer, relatiu a l'encarnació de Déu en home. Aquest darrer, precisament, dóna la victòria al frare.

2.3. Article en Pdf escrit per Rafael Alemany, Universitat d'Alacant


"TRADICIÓ I INNOVACIÓ LITERÀRIA EN LA DISPUTA DE L'ASE DE TURMEDA/ABDAL·LÀ"

Cliqueu a l'enllaç per llegir-lo o descarregar-lo:
http://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/1305/6/Turmeda_(Disputa).pdf